Avui Dia Internacional de la Dona, flueix la següent reflexió: tenint en compte el model de la Psicologia Analítica de Carl Gustav Jung, on l’arquetip femení i l’arquetip masculí són representacions amb diverses funcions, en els dos casos, podríem dir que existeixen encara més funcions de les que podem nomenar. No obstant això, en el nostre recorregut humà, avui en dia podem reconèixer en el femení algunes d’aquestes funcions com són l’escolta, la receptivitat, l’expressió de les emocions, l’habilitat per a guiar-se en la foscor a través de la intuïció, entre d’altres. Algunes funcions que formen part del masculí són l’acció, donar forma tot delimitant fronteres, donar llum a través de la racionalitat, etc. I succeeix en l’ésser humà amb el femení i el masculí el que succeeix amb la psique i el cos: no es poden separar. Hi són en una abraçada eterna on, pel que sembla, a través de la poesia, la música o l’amor ens avisen que estem recorrent aquest lloc.
Reconeixent que la cultura ha donat per fet que aquestes funcions femenines estaven només en les dones i que les funcions masculines estaven només en els homes durant segles de la història, donant-li, a més, més valor al masculí, aquesta mateixa cultura va imposar en el poder al subjecte on es projectava el masculí, l’home; a la dona, en conseqüència, subjecte de la projecció del femení, se li va donar un valor inferior.
Es deixava de ser dona o es deixava de ser home si no s’actuava segons les funcions que se li havien imposat a cadascun. Quan s’actuava segons les funcions contràries, rebien el nom de “homenots” les dones i de “marietes” els homes, amb el consegüent menyspreu i càstig col·lectiu.
Avui ens trobem amb l’intent de sortir d’aquestes projeccions i comprendre que cada ésser humà – i em refereixo a tota forma que representi a aquesta espècie – és portador per naturalesa del conjunt d’aquestes funcions, que la forma i intensitat de la seva expressió és tan variada com éssers humans hi ha, i que una forma d’alleugerir aquest sofriment pot ser el fet de comprendre aquests prejudicis i decidir d’aquestes funcions la intensitat i expressió que millor ens vagin en cadascuna de les nostres variades vivències.
Avui reconec en el Moviment Feminista la materialització col·lectiva de la voluntat de sortir d’aquestes projeccions convertides en lleis morals que han produït violències de tota mena. Dones que des dels seus inicis es van atrevir a fer públic el que en el seu ser estava succeint: un femení que “va escoltar les seves emocions” (no les va rebutjar malgrat el risc que això suposava), i que avisà a través de les seves sensacions que alguna cosa no anava bé; una funció masculina que “els va donar forma” a través de les paraules, gestos o qualsevol llenguatge que va acordar en aquesta abraçada interior del seu femení i el seu masculí.
En donar-li forma al seu sofriment, van decidir actuar en conseqüència. Van acordar que en aquest lloc nou, desconegut i fosc on estan totes les possibilitats de comprensió, el femení orientaria intuïtivament afinant els seus sentits, mentre que el masculí prenia el percebut pel femení, i li donava forma al mateix temps a través de la raó. Raó que seguia els acords recollits en aquesta abraçada, resultant d’això un valor nou per a aquest diàleg.
Un diàleg que segueix en cadascú de nosaltres, on el conflicte fa part fonamental d’un mateix i que, en reconèixer la riquesa de tal conflicte, ja no ens aparta del que és fonamental, la necessitat de romandre en l’abraçada.
